Segona setmana

Doncs sí, ja porto dues setmanes tirant endavant aquest experiment.

Els plàstics d'un sol ús estan completament eliminats de la meva vida, no els necessito, no els faig servir. Ara bé, mentiria si digués que evitar-los és fàcil. Un exemple que sembla ridícul, però que, sincerament, em fa patir una mica, és quan alguna companya de classe porta aquelles torrades d'arròs amb una capa de xocolata, que fan molt bona pinta (i de fet, sé que estan molt bones) i em pregunta si en vull una. Evidentment he de dir-li que no, perquè aquestes torrades i una gran majoria de productes de "snack", tentempié o piscolabis (cadascú pot dir-li com vulgui), van envasats en plàstic. 

Amb aquest petit exemple vull acabar dient que, si bé evitar el plàstic és possible, requereix esforç. En gran part perquè estem molt acostumats al seu consum desmesurat i, majoritàriament, inconscient. Molts amics em diuen que, ara que han vist aquest blog i saben que estic vivint un mes "sense plàstic", s'adonen de les grans quantitats de plàstic que hi ha en tots els productes de cada dia. Fer la prova és molt fàcil; només cal que vagis al supermercat que et queda més a prop de casa i intentis fer una compra com la que fas sempre, però sense plàstic. SPOILER: és impossible.

Deixant de banda els meus problemes a l'hora de dir que no a aquells petits plaers envasats que abans em permetia, aprofito per relacionar-los amb un altre problema amb el que he topat en aquesta segona setmana d'experiment: m'he convertit en la policia del plàstic. Sí, a part que veig plàstic per tot arreu, no només controlo el meu consum, sinó també el dels altres.

El meu experiment pot ser que estigui treient de polleguera les persones del meu voltant. Suposo que té a veure amb el fet que intento prendre'm aquest repte molt seriosament i, també, amb què cada cop estic més informada sobre el que provoca el consum irresponsable d'aquest material al nostre planeta. Sigui com sigui, el fet de viure sense plàstic també afecta les persones del voltant. En el meu cas, a més a més, és evident: visc amb els meus pares i, per tant, en gran part ells també han hagut d'adaptar-se a l'experiment. Dic en gran part, perquè ells no segueixen el meu pla al 100% i, és precisament això el que ens ha portat a alguna o altra discussió. 

El mateix pot passar si algun dia dines o sopes a casa d'un amic, de la família o, simplement, menges fora de casa. He de prendre consciència que no tothom està duent a terme l'experiment i que no puc esperar el mateix grau d'implicació en els altres. Però tot i així puc fer algun suggeriment, no?